L’avi

Ahir vaig estar buscant el títol del nínxol on enterrar el meu avi. No estava al primer calaix del despatx. Tampoc és un despatx qualsevol, tot i que el més probable és que sí que ho sigui. Amb això vull dir que vaig descobrir l’importància que té aquesta estança per definir la personalitat del seu propietari. Ja no només del meu avi, sinó de qualsevol que destini un vast espai de casa a recopilar tots i cada un dels papers, records i llibres i tota mena d’artefactes que ha adquirit al llarg d’una vida. Del meu, per exemple, no val la pena parlar-ne.

Evidentment al despatx del meu avi hi he entrat en incomptables ocasions. Ahir, però, entenc que el motiu que m’hi va portar va fer que me’l mirés amb uns altres ulls. Uns ulls que detectaven sentiment allà on miraven. En aquell moment se’m va acudir que, després d’una ràpida inspecció, qualsevol que sortís d’allà tindria una notable idea de com era el meu avi. I el més important, és que tinc la sensació que entendria com d’autèntic i lluent era.

L’habitació és simple. Una llum tènue envolta els armaris que acaronen el sostre. No en son masses, tampoc son plens de llibres; sostenen les seves passions. La cura amb què ho guardava tot així ho testimonieja. No havia vist mai tantes etiquetes adhesives juntes. I tantes carpetes d’aquestes que es tanquen amb una goma, tampoc. Cada carpeta, etiquetada; cada àlbum de fotos, etiquetat. Els llibres ordenats tots per temàtica i, disposats tots com a la biblioteca més curosa, formen una filera perfecte que només la passió té la potestat de perfilar. Documents de Llinars, el seu segon gran amor, tots etiquetats amb la seva escriptura simple però proporcionada i elegant. Mapes del Llinars antic, etiquetats. Fins i tot vaig trobar una carpeta on es llegia “instruccions” que, plena de manuals d’ús d’electrodomèstics, què coi, no puc negar que em va provocar la més ambivalent de les rialles. Però em va fer gràcia recordar com era el meu avi.

La meva manera d’entendre la vida em fa determinar la llibertat com la més distintiva de les seves qualitats. La llibertat que tants anys exercint de ferroviari es va guanyar als pocs mesos d’haver nascut jo, i que a més, és un dels meus primers records. Sempre tindré present aquella imatge on m’agafa de la mà el seu últim dia de feina a l’estació de Llinars, guarnit amb l’uniforme de cap d’estació i amb aquell objecte gairebé mitològic amb què orientava les locomotores al seu pas per Llinars, a l’altra. I sí, també vaig trobar la carpeta etiquetada com “ferrocarril” entre la munió de passions que custodiava al despatx. Ja sabia que la hi trobaria, perquè sempre he reconegut la tendresa reflectida als seus ulls al parlar del ferrocarril. He crescut en aquella habitació atapeïda de maquetes de tren. I he acceptat que una bona anècdota, sense trens, és menys anècdota.

A causa de la meva curta edat, però, no son amb les pretèrites passions que més l’identifico. L’hort, deixant de banda la família, sens dubte ha estat la més fidel, la que sempre ha estat allà i de la que mai se n’ha saciat. Pretèrita i contemporània. Una afició feixuga a la vegada que harmoniosa, reconfortant. Aquella que fruit de la necessitat ha esdevingut gran part de la seva idiosincràsia. Ha incidit tant en ell, que en ocasions em sap greu no haver-m’hi endinsat fins l’hivern del seu trajecte. Però ara en la meva ment, hi treballarem plegats fins que ell ho vulgui. Dominar aquest art potser serà complex, però sempre m’aixoplugaré en l’estanteria d’horticultura del despatx.

Recordaré l’avi com el més sobri dels individus. Aquell que entén que les coses bones de la vida s’han d’etiquetar.